Tot règim polític, per a aconseguir la seua permanència i reproducció en el temps, ha de buscar una legitimitat que l’avale front a la ciutadania. Aquell que es fonamente només amb l’ús de la força tindrà el dies comptats, fins que la gent oprimida prenga consciència de sí mateix, identifique l’enemic i s’organitze entorn a uns objectius comuns. La ruptura – més o menys gradual, més o menys violenta – estarà gestant-se des de la primera identificació del subjecte col·lectiu com a tal. Així ens ho ha demostrat la historia en diferents ocasions, com les revolucions lliberals del segle XVIII contra l’aristocràcia, els processos de descolonització contra l’imperialisme europeu del segle XX o les revolucions llatinoamericanes contra les dictadures financeres.
No obstant això, les forces hegemòniques del règim no estan disposades a perdre tot el poder acumulat durant anys. És en eixa correlació de forces entre allò vell que no acaba de morir i allò nou que no acaba de nàixer, on es forjarà la futura matriu cultural del nou sistema. En eixe cas, no podem parlar d’una ruptura amb l’anterior règim. El que resulta del procés és una reforma, una recerca de punts entremitjos, és a dir, un consens que assentarà les bases de la política i de la cultura, emmarcant a partir d’aleshores un espai on es podrà discutir de tot, però sempre dins d’eixe mateix espai.
Portes obertes al canvi. La Transició Valenciana (1976)
Al nostre país, este procés es dóna arrel de la mort del dictador i va estar guiat i dirigit durant el seu transcurs per elits polítiques de tot signe polític, baix la ideologia del consens, per la qual franquistes com l’últim secretari general del Movimiento (Adolfo Suárez) o el ministre de Franco d’Informació i Turisme, i posterior fundador del PP (Manuel Fraga), passaven a ser demòcrates de tota la vida. Les negociacions entre estos actors socials establiren els ciments del règim actual, fonamentat en tres pilars que ara comencen a trontollar-se: la monarquia, l’estat de les autonomies i una llei electoral que facilités un sistema bipartidista; elements que han condicionat enormement el marc d’allò discutible pràcticament fins a la crisi del 2008. I que és, en certa mesura, la crisi va ser el detonant necessari per a la presa de consciència comú dels de baix. La imatge que clarifica estes abstraccions la trobem el 15 de Maig de 2011, el moviment social que sacseja tots els consensos que havien operat fins al moment i que situa en el centre del debat públic termes que anteriorment havien quedat relegats als marges de l’emmarcat cultural de la Transició.
La disjuntiva ja no era Monarquia o República, sinó més bé Monarquia o Democràcia. És a dir, volem que el cap de l’Estat siga elegit democràticament per tots o volem que continue sent per successió? El concepte democràcia també s’expandia a altres instàncies de la vida política, demanant més participació ciutadana en tots els àmbits. Està l’Estat de les autonomies obsolet? Què hi ha de l’Estat federal? I del dret a decidir del pobles que així ho demanen? El segon pilar de la matriu cultural del 78 tornava a sacsejar-se amb una disjuntiva que desplaça la discussió fora del marge de l’article segon de la C.E. i la “indissoluble unitat d’Espanya”. Per altra banda, hi ha alternativa al bipartisme? Quins partits nous existeixen? Què proposen? El 15M i els moviments que l’acompanyaren, posaren damunt la taula la pluralitat política com a valor front a l’elecció reduïda a únicament dos opcions polítiques.
El 15M transmeté il·lusió a bona part de la ciutadania tornant a obrir les portes d’allò discutible.
A nivell local, els canvis també es perceben. Des del 15M fins a hui, el bipartidisme ha perdut 6 regidors dels 19 que tenia a Algemesí. Per altra banda, la participació i el concepte de democràcia participativa és un valor que s’ha incorporat en el discurs de tots els partits progressistes. A més a més, la identitat al voltant del nacionalisme espanyol, que anys enrere suposava un agregador de vots, ha anat perdent força com s’ha vist amb els excel·lents resultats d’una formació valencianista com Compromís a nivell autonòmic, però també a nivell municipal amb grups com Més Algemesí o Esquerra Unida, si bé, este últim combina el valencianisme amb una visió més internacionalista.
És evident que vivim un moment de canvi i com a tal, assentarà unes noves bases per a la seua legitimació. Caldrà veure quina és la correlació de forces que surt del nou Congrés dels Diputats després de les eleccions de novembre. El que està clar és que el pany de 1978 s’ha corcat deixant la porta oberta a una casa que ara permet l’entrada d’aire fresc, acompanyat d’idees que abans tenien vetada l’entrada per a ser discutides al seu interior. Doneu-se presa en presentar les vostres intencions, el moment de canvi no és infinit i les portes, tard o prompte, tornaran a tancar-se.
Blog crític d'informació política 