El único animal que tropieza dos veces…

Siempre se ha dicho que el hombre es el único animal que tropieza dos veces con la misma piedra. Creo que se nos queda corto el refrán a tenor de lo que estamos viendo en los medios estos días sobre las injurias a determinada opción política, ya que día a día nos cuelan bulo tras bulo y mucho antes de poder llegar al fondo del asunto deja de importar porque han salido tres o cuatro más.

No pretendo hacer partidismo con esto o valorar si tal o cual partido es mejor, pero no puedo evitar pensar que si tan disparatada es la opción, ¿por qué es tan difícil rebatirla desde el rigor y la seriedad? ¿Por qué una y otra vez recurren a la mentira y la difamación sin que, además, veamos ninguna consecuencia jurídica siendo público el origen del bulo?

¿Ejemplos? 4 en apenas diez días:
1.- Podemos se financia ilegalmente según la UDEF – Falso – http://www.publico.es/politica/supuesto-informe-udef-iglesias-no.html
2.- Activistas de Podemos mean en la catedral de la Almudena – Falso, la foto es de Argentina – http://seprin.info/2015/11/23/militantes-k-orinan-la-catedral-metropolitana-por-al-derrota/
3.- Viaje SECRETO a Venezuela de Podemos, Cup y ETA – Manipulado hasta la nausea y con datos falsos- http://www.lamarea.com/2016/01/21/el-viaje-secreto-de-la-cup-y-podemos-a-venezuela-que-anna-gabriel-conto-en-un-articulo/
4.- Se ha frenado la inversión extranjera ante la incertidumbre por falta de gobierno – Falso – http://www.eldiario.es/economia/Demasiado-pronto-percibir-paralisis-inversion_0_477352674.html

En los próximos días podremos ver más ejemplos: http://www.eldiario.es/politica/establishment-maniobra-pacto-PSOE-Podemos_0_477352500.html

Otra cuestión es la predisposición de gente de mi entorno, muchos de los cuales tengo en gran consideración y creo alejados de radicalismos, a creerse esta tipología de noticias cuya fuente se ha demostrado nada creíble una vez tras otra. Solo hay que darse una vuelta por la hemeroteca de ciertos medios para ver pseudo informaciones y manipulaciones encadenadas que dan vergüenza ajena al más crédulo de los mortales. No importa, siempre encienden la chispa y sus rumores saltan a la portada de las principales cabeceras, de rigurosa escrupulosidad cuando se trata de otros temas, que no tardan en sumarse con gozo a la máquina del fango si el objetivo es erosionar a los de las rastas, cuando no a los informativos para risa de los propios presentadores.

Mientras nos distraen con esto, han imputado al partido del gobierno por destrucción de pruebas y se ha sabido que España duplicó en 2015, bajo el gobierno del PP, la ventas de armas a Venezuela y Arabia Saudí, sí, esa Venezuela a la que tanto miedo tienen por que no respetan los derechos humanos, parece que en Arabia Saudí los homosexuales o blogueros decapitados no eran humanos o no tenían derechos.

Difícil arreglo va a tener esta sociedad si dejamos que dirijan el pensamiento común desde las cloacas.

Possible revolució al nostre país

Durant aquesta crisi, totes les variables de què hi hagués una revolució es donaven: Atur, pobresa, corrupció…. i perquè no hi ha hagut una revolució?
Segons el politòleg Ted Gurr, quan la gent està en un estat de “privació relativa” es reuneixen certes condicions per a una possible revolució, com es medix aquesta privació? A través d’una privació persistent i poder coercitiu de l’Estat, amb la legitimitat política i finalment amb la socio-estructura general del país.
El nostre país reunia els elements de privació relativa per a aquesta revolució social:

– Atur: L’atur juvenil del 50% i i un atur general de més del 23% privava la gent de tindre treball, algo bàsic a la nostra societat.

– Pobresa: No es pot tindre elements materials als quals una persona aspire i per tant, et priven del dret de consumir i adquirir coses.

– Corrupció: La falta de confiança en els dirigents d’un país, junts a una forta crisi econòmica és la culpable de moltes revolucions al llarg de la història… Però perquè no ha hi hagut una revolució? Púnica, Bárcenas, ERES, Caso Palau…

Fa poc vaig llegir un comentari en les xarxes social on una persona criticava un comportament d’una de les ONG’s que hi ha a Algemesí. No hi ha res més a dir sobre aquest comentari, ja que: Són les ONG’s les que han evitat que ací, i en molts altres llocs, no hi haja hagut més pobresa i que la gent haja pogut aguantar, perquè els nostres governants no han sigut capaços d’arreglar aquesta situació i ajudar a la gent, sense aquestes persones tan caritatives i aquestes organitzacions, potser, hui en dia veuríem altre país.
Per altra part, l’aparició de noves forces en el context institucional fa que les manifestacions socials baixen, ja que la gent es veu representada on abans no es veia, i també han reduït, perquè govern autoritari, ha creat lleis que restringeixen molt les manifestacions i creen por perquè la gent no es manifeste.
Podem veure, analitzant molt per damunt, el perquè en Espanya no hi ha hagut una revolució social, ja que tot es donava, el que sabem, és que ells ens han fallat , i és hora de fer-los fora. Ja que no és pels governants actuals el fet que estiga’m aguantant esta dura crisi, sinó per la caritat de persones que ens rodegen. Potser, estiguérem vivint a altre país si no fora per tota aquesta gent.

Els marges d’allò discutible

Tot règim polític, per a aconseguir la seua permanència i reproducció en el temps, ha de buscar una legitimitat que l’avale front a la ciutadania. Aquell que es fonamente només amb l’ús de la força tindrà el dies comptats, fins que la gent oprimida prenga consciència de sí mateix, identifique l’enemic i s’organitze entorn a uns objectius comuns. La ruptura – més o menys gradual, més o menys violenta –  estarà gestant-se des de la primera identificació del subjecte col·lectiu com a tal. Així ens ho ha demostrat la historia en diferents ocasions, com les revolucions lliberals del segle XVIII contra l’aristocràcia, els processos de descolonització contra l’imperialisme europeu del segle XX o les revolucions llatinoamericanes contra les dictadures financeres.

No obstant això, les forces hegemòniques del règim no estan disposades a perdre tot el poder acumulat durant anys. És en eixa correlació de forces entre allò vell que no acaba de morir i allò nou que no acaba de nàixer, on es forjarà la futura matriu cultural del nou sistema. En eixe cas, no podem parlar d’una ruptura amb l’anterior règim. El que resulta del procés és una reforma, una recerca de punts entremitjos, és a dir, un consens que assentarà les bases de la política i de la cultura, emmarcant a partir d’aleshores un espai on es podrà discutir de tot, però sempre dins d’eixe mateix espai.

Portes obertes al canvi. La Transició Valenciana (1976)

Al nostre país, este procés es dóna arrel de la mort del dictador i va estar guiat i dirigit durant el seu transcurs per elits polítiques de tot signe polític, baix la ideologia del consens, per la qual franquistes com l’últim secretari general del Movimiento (Adolfo Suárez) o el ministre de Franco d’Informació i Turisme, i posterior fundador del PP (Manuel Fraga), passaven a ser demòcrates de tota la vida. Les negociacions entre estos actors socials establiren els ciments del règim actual, fonamentat en tres pilars que ara comencen a trontollar-se: la monarquia, l’estat de les autonomies i una llei electoral que facilités un sistema bipartidista; elements que han condicionat enormement el marc d’allò discutible pràcticament fins a la crisi del 2008. I que és, en certa mesura, la crisi va ser el detonant necessari per a la presa de consciència comú dels de baix. La imatge que clarifica estes abstraccions la trobem el 15 de Maig de 2011, el moviment social que sacseja tots els consensos que havien operat fins al moment i que situa en el centre del debat públic termes que anteriorment havien quedat relegats als marges de l’emmarcat cultural de la Transició.

La disjuntiva ja no era Monarquia o República, sinó més bé Monarquia o Democràcia. És a dir, volem que el cap de l’Estat siga elegit democràticament per tots o volem que continue sent per successió? El concepte democràcia també s’expandia a altres instàncies de la vida política, demanant més participació ciutadana en tots els àmbits. Està l’Estat de les autonomies obsolet? Què hi ha de l’Estat federal? I del dret a decidir del pobles que així ho demanen? El segon pilar de la matriu cultural del 78 tornava a sacsejar-se amb una disjuntiva que desplaça la discussió fora del marge de l’article segon de la C.E. i la “indissoluble unitat d’Espanya”. Per altra banda, hi ha alternativa al bipartisme? Quins partits nous existeixen? Què proposen? El 15M i els moviments que l’acompanyaren, posaren damunt la taula la pluralitat política com a valor front a l’elecció reduïda a únicament dos opcions polítiques.

El 15M transmeté il·lusió a bona part de la ciutadania tornant a obrir les portes d’allò discutible.

A nivell local, els canvis també es perceben. Des del 15M fins a hui, el bipartidisme ha perdut 6 regidors dels 19 que tenia a Algemesí. Per altra banda, la participació i el concepte de democràcia participativa és un valor que s’ha incorporat en el discurs de tots els partits progressistes. A més a més, la identitat al voltant del nacionalisme espanyol, que anys enrere suposava un agregador de vots, ha anat perdent força com s’ha vist amb els excel·lents resultats d’una formació valencianista com Compromís a nivell autonòmic, però també a nivell municipal amb grups com Més Algemesí o Esquerra Unida, si bé, este últim combina el valencianisme amb una visió més internacionalista.

És evident que vivim un moment de canvi i com a tal, assentarà unes noves bases per a la seua legitimació. Caldrà veure quina és la correlació de forces que surt del nou Congrés dels Diputats després de les eleccions de novembre. El que està clar és que el pany de 1978 s’ha corcat deixant la porta oberta a una casa que ara permet l’entrada d’aire fresc, acompanyat d’idees que abans tenien vetada l’entrada per a ser discutides al seu interior. Doneu-se presa en presentar les vostres intencions, el moment de canvi no és infinit i les portes, tard o prompte, tornaran a tancar-se.

Renovació de la política

Noves persones hem entrat en la vida política real, la majoria joves i amb ganes de poder canviar les coses (que estiguen dins del possible). Hem passat de la teoria política a la pràctica política. D’estar analitzant la situació a poder actuar amb tota la força possible.

Des d’Esquerra Unida, sempre hem tingut les idees molt clares, i entrar en aquest equip de govern ha significat una valentia i una responsabilitat política molt gran. La nova gent que entrem en aquesta legislatura no ens importaven els diners que anàrem a cobrar, ja que no estem ací per això. I es demostra solament mirant l’estalvi que hi ha hagut en el nou govern, on tots els diners que estalviem aniran a la creació de treball i a serveis socials.

Fa uns mesos, jo mateix escrivia articles criticant a l’antic govern del Partit Popular, la seua forma de fer política per als de sempre i de la forma de sempre. Ara que tinc/tenim l’oportunitat de poder canviar la forma de fer política, no anem a perdre-la.

Dos mesos, i hem aconseguit el que altres partits polítics no han sabut fer. Abaixar els preus del poliesportiu que eren solament per a privilegiats, hem exigit que hi haja més atenció als dos centres de salut del poble, hem abaixat els preus d’ús de la via pública per afavorir al xicotet constructor, un Berca més democràtic… el canvi pareix que estiga notant-se i anem a seguir fent feina durant tota la legislatura.

La política del canvi, i l’entrada d’aire fresc es deu notar. S’ha acabat allò de les grans construccions innecessàries i comença la política per a les persones. No tenim la vareta màgica que acabarà amb l’atur, però no dubteu que anem a fer tot el possible. Per altra part, volem afavorir a aquells que estan en exclusió social o corren el perill d’estar.

Tingueu clar, que ens criticaran i faran força per a acabar amb nosaltres, perquè el sistema és fort i sap el que fa. No fa una setmana, van eixir a un diari de molta tirada en la nostra terra els diners i patrimoni de cadascú dels polítics que estem en l’Ajuntament, i els va parèixer “llamativo” que jo només tinguera 105 euros al compte bancari. Serà perquè sóc un més dels joves universitaris precaris que no troben feina? I per altra part, que em fie poc dels bancs?

Estem a un moment històric i volem estar a l’altura del moment. Tenim i tindrem dificultats, però depèn de vosaltres i del vostre recolzament la nostra força per a fer front a tots els poders que no vulguen perdre els seus privilegis injustos i que tots puguem tornar a recuperar els nostres drets i la nostra sobirania com a poble.