Quan algú es troba a l’estranger treballant, estudiant o inclús de turisme, una de les primeres coses que fa per a presentar-se és apel·lar a la nacionalitat: I’m spanish. En canvi, quan eixa mateixa persona es troba al seu país, però a una altra comunitat autònoma, sol fer-se referència al territori més concret per a descriure’s: Soy valenciano. Al País Valencià, la pròpia identitat ressorgeix encara amb més força en afirmar orgullosament amb la teua llengua: sóc d’Algemesí.
Ara bé, últimament són molts els rostres que es mostren seriosos a l’hora de presentar-se. Cares joves que han de demostrar fora de la seua terra que són la generació millor preparada de la historia, descrivint-se en ambients formals per tal de buscar feina, enfrontant l’atenta mirada de l’entrevistador, buscant-li eixida a un talent que ací ha sigut desaprofitat per una taxa d’atur que expulsa a més de la meitat d’aquestes persones del món laboral. Ja són més de 110.000 valencians els que han tingut que emigrar. Un drama, però no només per a d’ells. És també un drama per al pare i la mare que s’han d’esllomat amb la il·lusió de que els seus fills pogueren tindre una vida millor que la que ells tingueren. És el drama dels iaios que ja pentinen canes i marquen arrugues d’una vida plena de treball i que lamenten tornar a reviure una història que pensaven haver oblidat: tornar a emigrar, tornar-se a llaurar un futur fora, renunciar a part de la teua identitat. I és què, sàvies són les paraules dels ancians quan dins del poble busquen ja l’última gota d’identitat per la que una persona és qui és. El “tu de qui eres” apel·la a allò més personal, a aquells que t’han donat la vida i t’han permès un futur dintre de la societat: la teua família.
Fotografia guanyadora al festival de Cannes, entre d’altres. Més info: http://bit.ly/1FdMIUu
Però no em resigne a cap destí predeterminat. La rebel·lia de no conformar-se amb allò imposat continua sent inherent a la joventut. Qui calla atorga i la nostra generació no pensa fer-ho. Per què no prioritzar el treball, reduir la taxa d’atur de vora el 30% i utilitzar-lo com a maquinaria que engegue les sinergies d’un poble viu? S’ha pensat en generar una nova identitat on tots tinguen cabuda i no siga només de període estacional? Què em digueu de l’ecologisme, per què no un Poble Verd com a referent comarcal ecològic i turístic durant tot l’any? Amb els avantatges geogràfics que té Algemesí, la seua historia i el seu entramat associatiu, per què no lluitar per ser la pedra angular de La Ribera? Hi ha algun càrrec polític de govern que haja establert convenis de col·laboració amb més pobles veïns? Quin projecte de futur hi ha per a Algemesí i per a la comarca? Hi ha algun? En definitiva, quants dels actuals governants han abandonat la mirada quadriennia per focalitzar-la en un projecte comú, il·lusionant i esperançador per a tots els algemesinencs i algemesinenques? És l’hora de llaurar junts una terra en comú per a formalitzar un projecte de vida, no permetem que tallen les arrels d’allò que som, no deixem que ens furten la identitat.
Blog crític d'informació política 